POEMA DE SILVIA PLATH
PARALÍTIC
S’esdevé. Continuarà?
El meu cervell una roca,
sense llengua, sense dits per aferrar,
el meu déu el pulmó d’acer
.
que m’estima, bombeja
els dos saquets
de pols, inspira, expira,
no em permet
.
cap recaiguda,
mentre el dia llisca al defora com una cinta perforada.
La nit du violetes,
tapissos d’ulls,
.
llums,
veus somortes,
anònimes: “Tot bé?”
El pit emmidonat, inaccessible,
.
Ou mort, jec
sencer
damunt un món sencer que no puc abastar;
ran del blanc, cenyit
.
timbal de la llitera,
tot de fotografies em visiten;
la meva dona, morta i plana, amb pells dels anys vint,
la boca plena de perles,
.
dues noies
tan planes com ella, que mormolen: “Som les teves filles.”
Plàcides aigües
m’embolcallen els llavis,
.
ulls, nas i orelles,
com una transparent
cel·lofana que no puc esquinçar.
Ajaçat damunt l’esquena nua
.
com un buda, somric, amb totes
les mancances i els desigs
desprenent-se com anells
que en retenen la llum.
.
L’urpa
de la magnòlia,
embriaga del seu mateix perfum,
no demana res a la vida.
Traducció: Montserrat Abelló i Mireia Mur
Mariano Martínez